Menu Filter

Nobuko Kihira: de Kuwana a Cadaqués

Nobuko_UT_4

Nobuko (com Sadako, Kumiko o Chihiro) ben bé podria ser el nom d’alguna de les heroïnes literàries de Kawabata, o la protagonista d’un film de Mizoguchi (també d’Ozu), és a dir, dones amb aparença de paper (figuretes d’‘origami’, que és una forma de papiroflèxia mil·lenària), però dotades d’una determinació moral i d’una fortalesa d’esperit impossibles de trobar en els cossos, molt més robustos i espaiosos, dels seus congèneres masculins. De fet, la Nobuko que ens ocupa, està acostumada a conviure amb tota mena de paradoxes i dualitats aparents, com ara la que intenta harmonitzar l’origen geogràfic de cadascú (d’on s’és) amb el lloc on transcorre l’existència i amb el que et veus obligat a bregar diàriament (a on s’està): malgrat que el primer d’aquests dos pols sol ser molt més remot, sovint simbòlic, i a vegades inclús imaginari (en qualitat de desconegut), la seva capacitat per interpel·lar (o condicionar de manera profunda) la realitat incontestable del segon, és enorme: en ell s’hi projecten, retroactivament, anhels profunds de construcció d’una identitat que identifica origen amb fonament innegociable. Només els apàtrides de veritat (res a veure amb els ‘ciutadans del món’ ni amb vaguetats per l’estil) gaudeixen de la feliç indeterminació que proporciona no ser d’enlloc i, al mateix temps, una mica de tot arreu…

Nobuko Kihira és molt japonesa però també catalana: al costat de Gustau Carbó Berthold (i a través de la Galeria d’Art Marges-U), ha anat construint a Cadaqués una fèrtil vida social i artística que floreix, de manera subtil, en la seva obra: als seus treballs, hom pot rastrejar allò que se li suposa a la sensibilitat nipona (el despullament Zen i la resta) perfectament fusionat amb la rudesa aparent de la nostra mirada occidental (si és que ‘occidental’ encara vol dir alguna cosa). Nobuko Kihira és la demostració irrefutable de l’absurditat que suposa inventar fronteres en l’art, quelcom que també s’entén si tenim en compte la gran quantitat d’artistes de mirada orientalitzant que tenim a casa nostra i, per contra, els nombrosos exemples d’art obtús i feixuc que suporten a casa seva: aquest deu ser el rostre amable de la globalització.

Nobuko_UT_3

A Cadaqués, l’artista treballa al soterrani de la galeria que regenta amb Carbó Berthold: es tracta d’una mena d’amagatall amb aparença de cova que desemboca en un jardí assilvestrat on s’interroguen les formes i els materials, amb dedicació alquímica, com ara els papers que han esdevingut essència mateixa del discurs de l’autora de Kuwana. I és que, faci el que faci, Nobuko Kihira és una creativa íntimament relacionada amb el paper: en ell troba el seu sentit i a ell es dirigeix quan pinta, com si li demanés permís, en un diàleg que només pot xiuxiuejar-se. Potser per això els seus treballs tenen el mèrit de passar ‘desapercebuts’, gràcies a la sinceritat d’un gest plàstic que s’articula, programàticament, en direcció contrària a l’estridència.

Poc amiga d’explicar els seus treballs, aquesta empordanesa s’afirma en el dubte: Els meus amics sempre em recomanen que depuri encara més els meus treballs, però jo em limito a fer el que sento en cada moment, moguda més pel dubte que no pas per la convicció. Sigui com sigui, hom no pot deixar de pensar que si es torna més essencial potser acabarà essent invisible. Invisible, per exemple, com la brisa marina que fa ballar els papers japonesos estesos al seu estudi.//Per Eudald Camps Fotos Andrea Ferrés

Nobuko_UT_5

There are no responses so far.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *