Menu Filter

La música del Toti Soler

Aquest any fa cinquanta anys que va gravar la seva guitarra per primera vegada. Era el 1965, i tenia 15 anys. Aquest estiu, fa quinze anys que el Toti va instal·lar-se a un poble empordanès: Palau-sator és ara la seva llar.

TotiSoler1

Com vas arribar a l’Empordà?
Em vaig instal·lar l’any 2000. Estava sol: “Hola i adéu”, em deien. Només coneixia la Caterina —que hi tenia una casa—, la Francisqueta de la botiga del poble i els dels restaurants. Potser durant tres o quatre anys. Un bon dia, el Pere del restaurant Satorre em diu “vols venir a una barraca?”. Ostres, ho vaig considerar una entrada en societat. Vam fer un dinar i en acabat em vaig posar a tocar Bach. Els va encantar. Llavors vaig tocar el Vinya Laia, que és més aflamencat. Va ser una explosió de festa. Em van agafar la guitarra, van començar a cantar les seves cançons de taverna…

Com és viure a Palau-sator?
Aquí, no em sento mai sol. La ciutat és tanta gent i tantes coses… que al final tinc sensació de soledat, mentre que a Palau-sator estic en el meu ambient. Aquest camp, quan el cel està net, quan veus el Canigó i el Montgrí. He fet tantes fotos! Cal parar-se per captar la bellesa… Evidentment, si no pots parar-te, tenir temps per observar, pensar, no pots crear. No es pot capturar la bellesa anant de pressa.

Com es troba la música per fer una cançó?
Estic llegint un poeta, i de cop i volta ensopego amb un poema i dic: que maco. Segueixo. I al cap d’una estona, torno a aquell poema. A la tercera, ja agafo la guitarra i dic que s’ha de fer una cançó aquí. És una cosa que et crida. El poema ja m’ha fet mitja cançó.

TotiSoler2

Parla’m dels començaments…
També tocàvem amb amics, fèiem jazz, bossa nova, música brasilera. Això era a finals dels seixanta. Vaig anar a Londres a estudiar guitarra clàssica. Era el 1969, i jo estudiant Bach a Londres… Vaig aguantar un trimestre i vaig dir “jo torno”. Amb els diners que em quedaven vaig comprar una guitarra elèctrica i un pedal wah-wah –que aquí encara no se’n veien-. Amb el Jordi Sabatés i el Romà Escales, flautista boníssim, vam muntar un grup que es deia Om. Fèiem jazz-rock. Com si fos un rock intel·lectual. En aquella època estàvem bojos per escoltar una guitarra elèctrica —a la televisió no senties mai guitarres elèctriques. I ara no parem de sentir-ne! La meva amiga Caterina deia: “Que els déus no et concedeixin els teus desitjos!” I mira, quanta raó que tenia. Te’ls concedeixen i llavors te’n penedeixes…

Així que no esta tan bé el panorama musical ara?
Quan els artistes són bons, totes les músiques són bones. La música més comercial feta per un bon artista, és una meravella. El Michael Jackson fa una música súper comercial, però és bo. El problema no rau en la música, sinó en els músics. Què passa, que tenim una influència americana a tope? Sí… I també la teníem a la meva època. Però llavors hi havia més varietat.

Què ens queda aquí?
Parlant d’això, a aquestes barraques que vaig, que m’han descobert aquí a l’Empordà, quan de tant en tant cantem cançons d’aquestes ens diem: “Què? Pasamos el charco?”. Però bàsicament, el que cantem sempre són cançons de taverna. Que això és únic i extraordinari. I molta gent d’aquí no sap ni que existeixen.

Per acomiadar-nos, tens alguna anècdota amb algun personatge de l’Empordà?
Vaig anar a tocar a casa del Dalí amb la meva filla, la Laia, que tenia 3 anys. Amb mi va ser una persona absolutament normal, agradable, simpàtic. Vam cantar junts! Jo tenia al costat un cambrer dret, amb una safata amb xampany rosat… I la Gala: “¡Esta niña que se calle, y tú, bebe y canta!”. Havíem cantat cançons populars… A dues veus tot això! Ell, contentíssim. Ella, en canvi, amargada i gelosa d’una nena de 3 anys. Clar, la Laia era tota joventut. Ella ja no tenia aquesta joventut. Jo també penso que ja no la tinc, però sí que em sento jove per dins. Tinc il·lusió i gaudeixo de tot. Sóc feliç aquí, a Palau-sator. És una meravella viure aquí. Aquest estiu farà quinze anys que hi visc. Però ja fa molts anys que venia aquí, a casa de la Caterina, que érem molt i molt amics. Un tresor de persona. Tinc el mig haiku que em va escriure, poc abans de morir. Ho diu tot de mi:
“La música del Toti Plou el so de l’ànima.”// Per Meri Collazos Fotos Andrea Ferrés

TotiSoler3

There are no responses so far.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *