Menu Filter

Gerard Mas L’escultura que dialoga amb el temps

Gerard Mas

Avui per avui, hi ha una escultura oficial (acceptada per les diferents institucions artístiques) que, a grans trets, arrelaria en Duchamp (pare de tots els «bastards» que no podem adjudicar a Picasso) i que es desplegaria, episòdicament, al llarg del segle XX mitjançant noms com Tony Cragg, Anish Kapoor o Richard Deacon (integrants, tots ells, d’allò que la historiografia ha convingut a anomenar «Nova Escultura Britànica»). El cordó umbilical que comparteixen aquests creadors (tan diferents i alhora tan semblants) és de sobres conegut: a la fascinació per l’objecte, l’assamblage, el decoupage, el bricolage i un munt de coses acabades amb «age», cal sumar-hi la voluntat de traslladar la seva pràctica a la realitat més immediata d’un temps tan heterogeni com canviant. O, en paraules d’Anna M. Guasch: «Consideraven la Nova Escultura com una mena de petit teatre del món afectiu que associava els residus de la societat amb els antics records de la infància» (aquell «cavall de fusta» portat sovint a col·lació per Gombrich). Entre tots ells, potser és de justícia destacar la mirada de Kapoor, molt més afinada de cara a detectar possibles transcendències: per a l’artista d’origen indi (i per a d’altres socis de viatge com ara Anthony Gormley o Shiraeh Houshiary) resultava cabdal encaminar-se en direcció a continguts més arquetípics que, d’una manera o d’una altra, sempre desembocaven al gran delta panteista on tots els rius de la vaguetat conceptual posen punt final al seu viatge especulatiu.

Gerard Mas

Gerard Mas

Expliquem tot això (de manera massa esquemàtica i parcial) per evitar possibles malentesos: Gerard Mas, d’entrada, no encaixaria en aquest «relat oficial» de l’escultura ni, de fet, en cap de les diverses ramificacions per les quals transita una disciplina que, en molts aspectes, sembla haver perdut el nord (a còpia d’anar fent escenografies per aquell «petit teatre del món afectiu»). Sigui com sigui, insistim, l’aparença, per definició, és enganyosa: l’acurada formalització dels treballs de Gerard Mas fa que hom els emparenti, sense gaires problemes ni matisos, amb una tradició escultòrica molt més preocupada pel volum que per l’espai (Rodin vs. Brancusi) i, de manera anàloga, segrestada per un relat en què el geni productor s’arrecera (excusa fundacional d’arrel romàntica) en la confortable trinxera del virtuosisme. La pregunta, en essència, vindria a ser aquesta: l’activitat de Mas és dialògica o continuista? Per entendre’ns: Mas és un exhibicionista prou hàbil per treure profit d’uns temps maldestres capaços d’omplir, amb teoria i conceptes, els buits que deixa la sensibilitat en retirar-se o, ben al contrari, encarnaria algú que assumeix el caràcter epigonal de la seva pràctica a còpia de reblar-ne, armat d’ironia, totes les dèries, encerts i mancances?

GerardMas-3

Qui tingui ganes d’accedir a l’univers de Gerard Mas haurà de decantarse per la segona hipòtesi, és a dir, que l’artista dialoga amb les formes del passat situant-les en un pla irònic on tot és allò que sembla i, al mateix temps, alguna cosa més. En aquest ordre de coses, Duchamp no seria més important que Leonardo da Vinci. La qüestió és ben bé una altra: superades les jerarquies (passades pel sedàs de la ironia), herois, déus o tirans haurien cedit el seu espai als nounats i a les mascotes (per esmentar alguns dels temes recurrents en Mas). O, com deia T. S. Eliot mitjançant versos irrepetibles: «Time present and time past / Are both perhaps present in time future, / And time future contained in time past». És a dir: no hi ha, des d’un punt de vista ontològic, res absolutament vell de la mateixa manera que no hi ha res absolutament nou. S’és vell en relació a quelcom que s’afirma en direcció contrària; s’és nou en relació a un model que cal incorporar per tal de transgredirlo o superar-lo. Fins i tot el filòsof Boris Groys, apòstol de la novetat, coincideix en aquest aspecte: «La innovació no consisteix en la compareixença de quelcom que estava ocult, sinó a transmutar el valor de quelcom vist i conegut des de sempre».

GerardMasOK-1

En la nostra tradició literària, la fórmula de conciliació ens la regala el poeta J. V. Foix: «L’antic museu, les madones borroses, / I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell: / M’exalta el nou i m’enamora el vell». Exaltació i enamorament que coincideixen en un únic subjecte que aconsegueix el seu estatut de receptor complet gràcies a la síntesi que realitza (segons Pere Gimferrer, aquesta vindria a ser la clau de volta que cerca l’equilibri del classicisme de Foix). Però no només els nostres poetes: Miró va dialogar sempre amb Modest Urgell, Tàpies amb el romànic, Perejaume amb Verdaguer… Artistes i poetes que eren —i són— plenament conscients de la impossibilitat de bastir un edifici sense els fonaments que proporcionen les mirades precedents.

gerard-mas_escultor_ornitologia_7

Una tradició, no cal dir-ho, que pot ser llegida de moltes maneres i, portat a l’extrem, inclús negada o impugnada, un fet que no li resta importància en la mesura que segueix essent essencial per a la construcció del mite de la modernitat. És en aquest punt que l’escultura de Gerard Mas pot revelar tota la seva força i, contra pronòstic, originalitat: aquella habilitat manual que una determinada família contemporània s’entesta a mantenir sota sospita, la reivindicació del passat des d’una perspectiva indissimuladament formalista o, encara més, la utilització de materials que tothom associa, de manera gairebé automàtica, a una tradició (en detriment d’unes altres), tot plegat, com dèiem al començament, permet situar Gerard Mas en un territori transhistòric on l’escultura, alliberada de totes les imposicions modernes (Duchamp inclòs), dialoga amb el passat per il·luminar-nos el present.// Per Eudald Camps, Fotos Andrea Ferrés

GerardMas1

There are no responses so far.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *