Menu Filter

Enric Casasses Figueres: “La primera diferència entre l’home i l’animal és la dona”

enric_casasses_lr

Ut tens clar, nena? En peu de guerra i so de pau arriba l’Enric a Girona, on hem quedat per fer l’entrevista. Plou a bots i barrals i, naturalment, no porta paraigües. Arriba xop de cap a botes, aferrant fort el cabàs de vímet ple de llibres, llibretes, mocadors i caixetes amb secrets. Porta pantalons de pana pintats per ell mateix amb retolador i pintures. Anem a xerrar davant d’un vi negre abans d’agafar un taxi per dinar al poble del costat. No para de ploure. Sembla París. Riem i riem.

“Quan tot et torni a rebotar de zero / i sols t’ajudi en l’abraç l’abraç”.

És el pinyol de la teoria amorosa. Primer la paradoxa: rebotar de zero no és començar, és tornar-hi. I això de l’abraç ve d’un anglès del XVI, Drayton: l’abraç és perdició i salvament d’aquesta perdició.

“A dins del pit jo hi tinc / punyals de coloraines”.

“… clavats als troncs dels pins / cridant venjança”. És l’estar enfadats de com va el món i estar-ho d’una manera que no és la de com va el món: les coloraines nostres són boniques i revolucionàries. És del primer poema del Començament dels començaments, el vaig fer sobre una música de Maria del Mar Bonet, “Petita estança” (“Enmig del pit hi tenc / una finestra blava / oberta sobre el port / d’una illa blanca…”)

“Anima’l, ànima, l’animal”

És un tema que el toco molt, els animals, la diferència entre l’home i l’animal, la relació del cos amb l’esperit, l’ànima del gos, o de la gossa… i el gat i la rata, que es volen casar…

Què és Cadaqués?

Cadaqués és un poble tancat al fons d’una badia de pedra fosca. És una illa, sortir-ne a peu és una feinada de cal déu. Tenen un parlar propi molt guapo. És un lloc isolat. Res a veure amb aquella proporció ideal del golf de Roses. Hi ha una línia artística del cap de Creus, que va del Port de la Selva a Cadaqués, diguem, o de Foix a Dalí, i també hi ha una línia més de cap Norfeu, que serien Vinyoli, que s’ho mira des de Begur, jo que ho miro des de l’Escala. I in situ, a Roses, el músic Feliu Gasull…

I què és l’Escala?

L’Escala és el meu poble si jo fos de poble: és el poble de la mare. També és un dialecte peculiar però per altres motius. I és l’idioma que vaig aprendre, la seguretat amb el català em ve sobretot de l’Escala. I l’haver entrevist de nen el poble abans de la invasió turística. És l’únic poble de la costa que mira a tramuntana. I no es va fundar fins poc abans del 1700. A prop de Sant Martí d’Empúries, que eren quatre cases, es va anar formant una colònia de pescadors que diuen si va ser una emigració de pescadors de l’Ametlla de Mar, que és un poble que popularment li diuen la Cala. Els escalencs fan la neutra final més tancada –a mi de vegades se m’encomana. A l’Escala hi ha dos dialectes: el Passeig i el Pedró. El Passeig era la cosa més de pescadors pobres, parlaven més amb la ‘e’. I els del Pedró eren més pagesos, amb un parlar més semblant al de Viladamat i Vilanera i Ventalló.

I en tots aquests pobles de l’Empordà, què se t’hi ha perdut?

L’Empordà pròpiament dit, el d’en Fages, és l’Alt Empordà. Jo semblo foraster a tot arreu, però en aquests pobles amb l’avantatge que es pensen que sóc del poble del costat, per l’accent. I això ja és un punt. Però quan la costa comença a convertir-se en la megàpolis turística, quan jo entro a l’adolescència, em giro cap al territori d’entre l’Escala i l’Estartit –tota una costa salvatge, sense quasi cases– i les muntanyes de Montgrí, amb el mite de la solitud o de la Solitud. Vaig agafar aquest terreny com a lloc on perdre’m, sovint sol, a vegades acompanyat. Hi ha un origen potent de la meva inspiració, en el trepitjament d’aquest territori imaginant-me que sóc l’home precivilitzat.

“Els trobadors i jo tenim en comú que no tenim amo”, vas dir.

Els trobadors disputaven el públic als capellans. I el públic era barrejat, però segurament amb majoria de dones. I el no tenir amo és important, la lluita continua.

Un poema pot contenir la teoria atòmica?

Sí. Els físics i els matemàtics parlen un llenguatge molt d’‘ells s’entenen’, però la visió del món és una i això sí que es pot explicar. Tinc un poema llargot, “Som a l’era”, ple de partícules subatòmiques i de lapsus de temps de deu elevat a menys quaranta-un segons.

Ets un apassionat dels contraris. Tens un poema en el qual crees tota una tipologia de contraris. Hi ha el bou i la mula, la dona i la serp i la papallona i el rinoceront. O sigui, els contraris estrictes, els metafòrics i els verdaguerians.

No són contraris! Són parelles. El bou i la mula són la parella d’escalfadors del nen Jesús, la dona i la serp és una imatge mitològica que va reapareixent no sé ben bé per què, i l’home i el llop també és clàssica. La papallona i el rinoceront és l’associació que voldria ser lliure però sempre té algun lligam de sentit. Ho tinc resumit en una frase: “Tota la vida intentant fer un quadro abstracte i sempre em surten figuratius”.

William Blake diu, de fet, que sense contraris no hi ha progrés.

En el seu llibre Milton un poema, quan comença la segona part, diu, escrit al revés que ho has de llegir amb el mirall: ELS CONTRARIS SÓN POSITIUS. I a sota hi posa: UNA NEGACIÓ NO ÉS UN CONTRARI.

Diu Malèvitx que la vida no imita l’art.

Ja, i l’altre preferit meu, Wilde, diu que la natura imita l’art. Jo no sé què dir: són idiomes paral·lels.

I Mercè Rodoreda diu que l’amor com més lluny més bonic.

Sí, Aloma comença dient “L’amor em fa fàstic”. Sembla que es refereix a l’amor concret entre dos, perquè n’hi ha d’altres com Nietzsche o Bauçà que ataquen l’amor, també, però entenent per amor qualsevol tipus de contacte humà.

“Diu que diu que diu que diu / digui digui digui digui / és que no sé com s’escriu / com collons vol que s’escrigui”

Aquí és on he arribat més a prop del no dir res. L’altre dia sentia una persona en una taula rodona i vaig pensar que no dir res deu ser molt difícil vistes les voltes i més voltes que arriben a fer alguns oradors per aconseguir-ho.

“Som masoveres del firmament”

Això ho tinc dit de diferents maneres. Un sonet del No hi érem diu: “La llum segueix la nostra calba.” Els animals humans, que tenim consciència d’aquesta manera, deu ser que tenim alguna responsabilitat amb el funcionament de l’univers.

“El dolor no es crea ni es destrueix”

S’atravessa!

Què ens queda sense el ressò del dring?

El ressò del dring de l’or malvat és el que ens sobra. I ens queda tota la resta. Lluny del ressò del dring i el brill malvat de l’or, que diu Papasseit, hi floreix l’amor lliure. És incompatible amb el capitalisme.

L’Amor és incompatible amb els amors?

Sí, i en canvi tots els amors són l’amor. Si et sóc fidel a tu sóc infidel a aquestes altres. I viceversa. No hi ha manera. S’ha d’entrar amb lògiques vives.// Per Anna Carreras Foto Carles Mercader

There are no responses so far.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *